Imatge capçalera

Solsona

Inici ca Història i tradició Història

Història

La Solsona Medieval

 

murallagran.jpg
Muralla de Solsona

En l'antiguitat es parla de la "Setelsis" romana, a la qual els visigots afegiren el sufix "ona" -Celsona-, com va passar a tantes altres poblacions. La dominació sarraïna, per la manca de testimonis que va deixar, cal suposar que va ser passatgera i que va durar, com a màxim, un parell de generacions.

 

La formació de Catalunya comença amb l'obra repobladora del comte Guifré el Pelós, cap a l'any 870. Estudis recents proven com aquest comte va ser ferit de mort en un castell del Solsonès, concretament en el castell de l'Aiguadora de Navès.

 

Cap al segle X, ja s'havia consolidat la població de Solsona i s'havia construït un castell i una església. La vila va néixer a l'entorn d'aquests dos nuclis i, consegüentment, va tenir també dues jurisdiccions, la del duc de Cardona i la del bisbe. Els dos senyors no podien prendre possessió de la ciutat si abans no juraven que guardarien els seus costums i els seus privilegis.

 

escutgran.jpg
Els orígens de l'escut daten del s. XIII

L'escut de la ciutat guarda les característiques medievals dels senyors que ha tingut: al centre hi ha la creu del monestir de Santa Maria; a l'esquerra, una torre dels Tarroja, i a la dreta, el card dels Cardona. El sol radiant sobre la creu apareix més tard.

 

És molt activa la presència de Solsona en la reconquesta de la Segarra, Lleida i el Penedès. Molts noms del Solsonès es troben en la repoblació d'aquestes terres. Santa Maria de Solsona rebé nombroses donacions d'aquells llocs. Els comtes d'Urgell la tenien com a patrona de la Reconquesta i volien ser enterrats en el monestir de Solsona, considerat "famós a tot el món".

 

Al segle XIII ja consta el mercat setmanal, augmenta la vida comercial amb abundància d'oficis menestrals, i es coneix l'existència d'una comunitat de jueus. Cap a l'any 1299, el prepòsit Ponç de Vilaró inicia un nou temple gòtic. En l'expansió catalana del Mediterrani, els Tarroja, senyors de Solsona, asseguren l'Alguer (1181), i els mercaders creen companyies "draperes" amb vaixells propis que arriben al nord d'Àfrica, Constantinoble i Flandes. Eren tan coneguts, que l'autor de la novel·la cavalleresca medieval Curial e Güelfa posa un mercader de Solsona, Pere Perpunter, com el qui allibera Curial de la presó de Tunis.

 

solsona1906gran.jpg
Plaça Major, 1906 (Arxiu Mas)

Els segles XIV i XV són temps d'una forta decadència. Es constata una davallada del monestir amb el mal govern dels últims prepòsits. La Pesta Negra de 1348 provocà grans mortaldats amb el consegüent despoblament de la comarca, i molts masos quedaren deshabitats. Les tensions i els conflictes dels pagesos de remença originaren la guerra civil contra Joan II (1462-1472). Com a fets positius, a Solsona cal destacar l'acord de construir-hi unes noves muralles (1303); la construcció de les tres fonts públiques amb l'aigua portada de la font de Mirabella (1420); l'edificació de l'hospital de Llobera (1416-1431), i la concessió de la filla del rei Joan II de poder fer fira a Solsona el dilluns després de Pasqua (1476).

El Bisbat i el titol de ciutat

plpalaugran.jpg
Imatge de la plaça del Palau

Una de les jugades clau de la història de Solsona va ser aconseguir el bisbat, en contra de les pretensions que les ciutats de Manresa i Balaguer també tenien. A finals del segle XVI, el sud de França estava infestat d'heretges protestants i les seves incursions cap a la nostra terra es feien insuportables. També la muntanya era plena de bandolers que creaven molt malestar.

 

De resultes de tot això, el rei d'Espanya, Felip II, demanà a Roma la creació del bisbat de Solsona, com un baluard de contenció. El papa Climent VIII, l'any 1593, va accedir a aquesta petició i va convertir l'església de l'antic monestir de canonges agustinians de Solsona en catedral. El monarca, un any després, va distingir Solsona amb el títol de ciutat. A Catalunya en aquell moment sols hi havia deu ciutats.

 

També és un temps que comença la decadència de la llengua catalana. Mentre el castellà es va introduint en les classes altes i s'envien bisbes castellans, Solsona defensa el català amb les comèdies a les places, les nadales, el cant dels goigs i la litúrgia i predicació de l'Església.

El temps del Barroc

solsonaha2gran.jpg
"La degollación de Santiago", de Ribalta

En els segles XVII i XVIII, es viu el temps apassionat del barroc. Fill de Solsona era el gran pintor Francesc Ribalta, que es considera el fundador de l'escola pictòrica espanyola del segle d'or. Destaquen altres artistes de grans retaules barrocs, com els Morató, que construïren l'altar del Miracle, i els Pujol, autors de l'altar dels Colls, de Sant Llorenç de Morunys.

 

El 1620 es crea la Universitat Literària, dirigida pels dominics, que dóna una forta vitalitat a les institucions i costums de la ciutat.

 

Univesitat Literària, actual Consell Comarcal (Fonts J. Cuadrench)
Univesitat Literària, actual Consell Comarcal (Fonts J. Cuadrench)

El 1652, després de superar l'epidèmia de la pesta, Solsona proclama la Mare de Déu del Claustre patrona de la ciutat.

 

L'activitat comercial de Solsona es manifesta amb l'abundància d'oficis. N'hem comptat més de 100 de diferents. Destaquen els paraires, que es dedicaven a preparar la llana, i els ganiveters, una de les indústries més florents.

 

Vista del Pont, 1936 (Arxiu Vicens)
Vista del Pont, 1936 (Arxiu Vicens)

La prosperitat econòmica s'evidencia a finals del segle XVIII amb la febre constructiva d'obres importants, com el convent de les monges, el col·legi dels escolapis, els ponts de la ciutat i el de l'Afrau, el portal del Pont i sobretot el palau episcopal, construït pel mestre d'obres Francesc Pons, del qual diuen que no sabia llegir ni escriure, però sabia fer palaus.

Solsona en les guerres de Catalunya

En les guerres del país, Solsona mai va ser botiflera i sempre va perdre:

En la Guerra dels Segadors (1640), la ciutat allargà tant la resistència (1655), que hagué de venir el mateix Joan d'Àustria, fill del rei Felip IV, per fer-la i lliurar-la al saqueig.

 

En la Guerra de Successió (1714), Felip V va abolir la Universitat Literària i va desterrar el bisbe de Solsona, Francesc Dorda, per haver defensat l'arxiduc Carles.

 

En la guerra contra Napoleó (1810), els francesos van cremar la catedral. Es diu que l'impiu general Macdonald va ordenar: "catedral, sense bisbe i canonges, cremeu-la".

 

En la primera guerra dels Carlins (1833-40), Solsona va ser el centre de les operacions militars i va quedar tan destruïda, que Pérez Galdós en els seus Episodios Nacionales escriu que Solsona "es la ciudad más fea de la cristiandad".

Solsona en el moment present

La recuperació de la ciutat, en la segona meitat del segle XIX, va ser lenta i llarga. A més, hagué de lluitar per recuperar el bisbat que el Concordat de 1851 havia suprimit.

 

Vista de Solsona, 1919 (Arxiu Vicens)
Vista de Solsona, 1919 (Arxiu Vicens)

La revolució industrial no repercutí de ple: els rius que movien la gran indústria passaven lluny, el tren no va arribar mai i les carreteres arribaren tard. Això va fer que Solsona no creixés com tantes altres ciutats del país. Moltes famílies marxaren cap a les fàbriques del Llobregat i el Cardener.

 

El nucli antic encara presenta l'interès d'una ciutat medieval amb les seves muralles i portals, els seus carrers estrets, les seves places, les seves fonts i els seus edificis, entre els quals cal destacar el palau gòtic de Llobera, actual seu del Consell Comarcal; l'Ajuntament, d'estil renaixentista, que era la casa d'un mercader; la plaça de Sant Joan, on el poeta Josep M. de Sagarra hi dedicà la famosa poesia "Record de Solsona"; el carrer de Llobera, amb les cases de molts mercaders i canonges; el palau episcopal, dins el qual es troba un interessant museu; la catedral d'estil gòtic primitiu, en el creuer de la qual hi ha la capella de la Mare de Déu del Claustre, que és una imatge d'estil romànic, considerada com de les millors del món.

 

Imatge actual del passeig Pare Claret
Imatge actual del passeig Pare Claret

Actualment, Solsona és una ciutat històrica, teixida de tradicions gelosament guardades; tanmateix no està tancada dins de les seves muralles, sinó oberta a un futur expansiu, amb un ritme de construcció extraordinari. En les últimes crisis de treball, Solsona s'ha defensat amb un intens comerç d'àmbit comarcal, tal com es manifesta en el mercat de cada divendres i amb les petites empreses, que donen a la ciutat eufòria de treball i de vida.

 

Solsona és una ciutat on brota l'olivera i encara floreix la ginesta. És una ciutat plena de vida i d'inquietuds que, situada al centre del país, lluita per ser present i activa en la història de la Catalunya actual.

 

Enric Bartrina

Bibliografia recomanada

D. COSTA I BAFARULL. Memorias de la ciudad de Solsona y su Iglesia. Ed. Balmes, Barcelona, 1959.

 

FALP PLANA, J. Topografía médica de Solsona y distrititos adyacentes. Tipografía de la Casa Provincial de Caridad, Barcelona, 1901.

Lacetània, periòdic.

 

LLORENS SOLÉ, A. Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya, vol. I i II. Ed. Virgili & Pagès, Lleida, 1987.

 

LLORENS SOLÉ, A. La Mare de Déu del Claustre de Solsona. Solsona, 1966.

Miscel·lània: Solsona, 400 anys d'història. Ajuntament de Solsona, Solsona, 1994.

 

PLANES ALBETS, R. / BAYÈS. P. Un cop d'ull a la història de Solsona. Ajuntament de Solsona, Solsona, 1990.

 

RIU Y CABANAS, D.R. La Virgen del Claustro y la ciudad de Solsona. Lérida, 1891.

Accions del document
ADREÇA: C/ Castell, 20 | 25280 SOLSONA | Telèfon: 973 48 00 50 | ajuntament@ajsolsona.cat
HORARI: Dilluns a divendres: 8.30-14.30h | Dissabtes: 9-13h
Disseny web:Grafkic
Programació i allotjament: SEMIC Internet