Carnaval de Solsona (febrer)
El Carnaval aplega una multitud de visitants
|
La dictadura espanyola iniciada als anys trenta no va aturar la decisió de Solsona de trencar esquemes i ser la primera ciutat del país a recuperar la festa del Carnaval el 1971. Per això no és d'estranyar la seva popularitat. De la mateixa manera que el cristianisme va anar desdibuixant aquelles bacanals romanes, els solsonins, durant aquests anys, han anat recargolant la festa fins a obtenir un aiguabarreig d'actes del Carnaval, de tradicions pròpies d'altres èpoques de l'any o de la història, sempre en to de mofa. En són proves palpables les rèpliques dels gegants, la penjada del ruc al campanar o les burles locals.
La vulnerabilitat d'un règim que ja dequeia, la permissivitat de les autoritats locals, una promesa en el marc d'una història d'amor i la il·lusió i motivació d'uns joves va permetre organitzar el Carnaval l'any 1971. El dijous gras, la música sorda, el pregó de festes, la solemne arribada del Carnestoltes amb el corresponent sermó, a la tarda i nit, balls de disfresses, acabant el dimecres de cendra, amb l'enterrament i la cremada del ninot. Al llarg del temps, s'han anat incorporant elements a aquell primer programa, que va voler recuperar, principalment, aquells actes del Carnaval de preguerra. En són exemples les contradanses i les figues, coca i vi blanc.
El 1974, el mestre Joan Roure va compondre el Bufi, que ràpidament es convertí en l'himne del Carnaval. Quatre anys després, el mestre geganter Manel Casserras va crear el Gegant Boig, el primer de la saga que s’aniria reproduint fins a fornir el folklore carnestoltesc d’un elenc genuí i sense parió. El 1985 es va afegir al programa un dels seus actes més cèlebres: la penjada del ruc. El Carnaval Infantil, que aplega infants i famílies al llarg del dilluns, va arribar el 1987. D'ençà de més de quaranta anys, la festa més multitudinària de Solsona ha anat incorporant al·licients identitaris que la fan única, singular i inconfusible en el mapa català i espanyol.
La penjada del ruc és
l'al·licient més cèlebre
|
La penjada del ruc
L'entrada d'aquest nou element en l'escena carnestoltesca va reorientar a l'alça la seva popularitat. El malnom de "mata-rucs", assignat despectivament als solsonins des de temps remots arran de la llegenda segons la qual es va penjar un ruc al campanar amb l'objectiu que se’n mengés unes herbes, va modificar el seu caràcter ofensiu per un nou concepte innovador i alegre. La paròdia burlesca d'aquella històrica gesta d'un grapat de ciutadans que bonament van sacrificar l'ase es va produir per primera vegada l'any l985, i va anar acompanyada d'una forta polèmica. El realisme i la qualitat de l'acte va fer que molta gent protestés i volgués salvar el ruc de cartró de l'horrorosa mort. Cada dissabte de Carnaval es nomena mata-ruc d’honor un personatge popular del país per pronunciar un pregó de festes i presidir la nostrada penjada.
El Gegant Boig i la
Genganta Boja
|
El Bufi i els gegants
Solsona és una ciutat tradicionalment gegantera i aquest fet no podia escapar dels tentacles burlescos del Carnaval. Després d'uns tímids intents, va ser l'any l974 quan Manel Casserras i Boix (1929 – 1996) va construir quatre gegants que parodien els de la Festa Major, i el músic Joan Roure va compondre el Bufi, que s'ha convertit en l'himne del Carnaval local. Els gegants disbauxats només ballen al so d'aquesta peça.
El l978 va aparèixer el Gegant Boig. L'articulació dels seus braços, que en ballar fa que reparteixi bufetades a tort i a dret, dóna el tret de sortida a una col·lecció de gegants i feres que ja sobrepassa les dues dotzenes. Els Bojos, els Nans, la Draca, el Xut i el Comte de l'Assaltu tenen danses pròpies. Un dels gegants que desperta més curiositat per la seva estructura és el Tòful Nano, que aparegué el l983. Amb aquest, les galetes van arribar de debò; si veniu al Carnaval de Solsona, ja sabreu el perquè.
L'arribada del carnestoltes i el sermó
Quan la ciutat de Solsona va recuperar el seu Carnaval, de mans de l'antiga Joventut Solsonina, ho va fer sense voler trencar els vells esquemes que la memòria popular recordava dels anys trenta. Així doncs, aquell soldat elevat a la categoria de rei que personificava la festa a les saturnals romanes i que després el cristianisme va convertir en un ninot, fa anys que arriba solemnement a la ciutat. Damunt d'una carrossa i envoltat d'una espectacular rua, les autoritats i la resta de la comparseria el reben amb tota la pompa que es mereix.
Una vegada acabats els actes protocol·laris, com haver d'arrossegar tot el dia l'enorme clau de la ciutat que se li entrega, es puja a la plaça Major on el predicador llegeix el sermó. Els versos recitats són punyents i incendiaris, crítics amb les institucions, els governants i les seves actuacions. Rimen com poden i, en el cas de Solsona, s'hi afegeixen algunes estrofes "allatinades" en honor a la capitalitat de bisbat que tenim.
Imatge de l'"enterrament", l'últim
dia del Carnaval
|
L'enterrament
El dimecres de Cendra és un dia trist per als carnavalers: s'acaba la festa! Els solsonins i solsonines l'acomiaden amb un dels actes més tradicionals, l'enterrament del Carnestoltes. Recorrent el nucli antic, armats amb una espelma i ballant la banda sonora d'aquest acte, que ja anuncia la nostàlgia d'una altra edició a la motxilla, centenars de persones i sobretot de comparses, acompanyen l’irreverent ninot en les seves darreres hores.
Als encontorns del recinte de l’Escola Arrels de Secundària, es duu a terme la cremada de la figura i un espectacular castell de focs artificials. Per acabar, la baixada de gegants representa l'apoteosi final. Aquesta cloenda és difícil de relatar, s'ha de viure. Us imagineu com a mínim una dotzena de gegants, d'aquells que reparteixen llenya, ballant el Bufi més de dues hores seguides, amb despenjada del ruc inclosa, fins que a les dotze de la nit, quan es posa punt i final al desordre diürn i nocturn de set dies, els músics deixen de tocar?
És a principis dels anys vuitanta quan apareixen les comparses al Carnaval solsoní, el seu veritable motor. Actualment sobrepassen de llarg la vuitantena, participen en els actes promoguts per l’Associació de Festes del Carnaval i n'organitzen una bona part, aportant una coloració i una entrega molt especial a la festa.
Les comparses han donat un fort impuls a una indumentària popular carnavalesca. Les tradicionals bruses negres dels antics tractants de bestiar de principis del segle XX, que van aparèixer en els primers carnavals d'una manera lleugera i anàrquica, van passar a ser també els uniformes multicolors de les agrupacions. Cadascuna es distingeix per una bata amb disseny i colors propis i el seu nom. La bata surt de l’armari el primer dia de Carnaval i se n’hi torna el dimecres de cendra. Dorm tot l'any i es torna a despertar el cap de setmana abans de Dijous Gras, quan la ciutat es prepara per a un nou desordre carnavalesc.